Yon Iriarte

Director Creatiu

Em dic Yon, que vol dir Caminant. El meu nom és un desig fet realitat. Una història improbable. Els meus pares no podien tenir fills. Ho havien intentat tot, amb esperança i silenci. I aquell any, els meus avis van fer el Camí de Santiago demanant un miracle. No un d’aquells de pel·lícula: un de petit, íntim, humà. Setmanes després, la meva mare es va quedar embarassada. Jo soc aquell miracle. I, des d’aleshores, sento que estic aquí per continuar caminant la història que em va fer possible. A casa meva, les històries no eren entreteniment: eren rituals. Cada nit, el meu pare —poeta— i la meva mare es posaven d’acord per inventar-se un conte. A part de llibres, era veu, imaginació i amor. Aquella veueta que t’abraça abans de dormir. Aquell món que no existeix fins que algú l’explica. Amb sis anys, ja feia pel·lícules amb Playmobils: cavallers que es perdien, dracs que dubtaven, prínceps que no volien ser reis. Ja llavors intuïa que les històries bones no són les perfectes, són les que tremolen. A l’escola, cada Sant Jordi era la meva festa secreta. M’hi deixava la pell escrivint contes, poemes, finals que feien plorar i personatges que volien estimar. I sí, guanyava. Però no era això el que em feia feliç. Era mirar com algú llegia allò que havia escrit… i somreia. O parava. O s’emocionava. Vaig estudiar Cinema: Direcció i Guió. I allà vaig entendre una cosa molt bèstia: una història ben explicada pot canviar-ho tot. Vaig guanyar pitchings, vam rodar curts, vaig fundar un grup de música, vaig escriure tres discos. I en cada cançó, en cada escena, en cada silenci… hi havia una part meva que no sabia dir d’una altra manera. Vaig muntar una productora audiovisual, Cosnu Prod., i vaig començar a treballar per a marques. I sí, funcionava. Però alguna cosa no encaixava. Feia projectes, però pocs em feien vibrar. I un dia ho vaig veure clar: no havia vingut a fer vídeos. Havia vingut a fer sentir. El que m’omplia era escoltar algú de veritat, entendre la seva història, connectar amb el seu “perquè” i transformar-lo en una peça que toqués el cor dels altres. Però el sistema només parlava del “què vens”. I jo no vaig néixer per fer anuncis. Vaig néixer per recordar a les marques que tenen una ànima. Per això vaig tancar la productora i vaig fundar Ànima Creativa. Una agència de comunicació on les històries són el punt de partida, no el final. Aquí, no comencem amb un briefing. Comencem amb una conversa. No t’escolto per vendre’t res. T’escolto per descobrir-te. I un cop t’entenc, la teva història es converteix en una peça visual, emocional i real. Perquè avui, en un món saturat de missatges buits, l’únic que queda és allò que ens fa sentir alguna cosa. I això, amics, només s’aconsegueix des de l’ànima. Jo no paro de caminar. I cada marca que confia en nosaltres m’ajuda a escriure un capítol nou d’aquesta història que va començar com un miracle, en un camí antic, quan ningú esperava res… però algú va creure. I aquí segueixo. Caminant per explicar.